En realitat no sé que dir de la pintura. Només se m'acud de posar la definició de expressionisme que apareix a la viquipèdia, ja que és el meu estil.
Expressionisme
L'expressionisme fou un moviment cultural sorgit a Alemanya a començaments del segle XX, que tingué plasmació en un gran nombre de camps culturals: art, literatura, música, cinema, teatre, dansa, fotografia, etc. La seva primera manifestació fou en el terreny de l'art, sorgint paral·lelament al fauvismefrancès, essent els primers moviments de les anomenades “avantguardes històriques” artístiques. Més que un estil amb característiques pròpies comunes fou un moviment heterogeni, una actitud i una forma d'entendre l'art que aglutinà a diversos artistes de tendències molt diverses i diferent formació i nivell intel·lectual. Sorgit com a reacció a l'impressionisme, enfront del naturalisme i el caràcter positivista d'aquest moviment de finals del segle XIX els expressionistes defensaven un art més personal i intuïtiu, on predominés la visió interior de l'artista –l'“expressió”– enfront a la plasmació de la realitat –la “impressió”–.
L'expressionisme sol ser entès com la deformació de la realitat per a expressar de forma més subjectiva la natura i l'ésser humà, donant primacia a l'expressió dels sentiments més que a la descripció objectiva de la realitat. Entès d'aquesta forma, l'expressionisme és extrapolable a qualsevol època i espai geogràfic. Així, sovint s'ha qualificat d'expressionista l'obra de diversos autors com Matthias Grünewald, Pieter Brueghel el Vell, El Greco o Francisco de Goya. Alguns historiadors, per a distingir-lo, escriuen “expressionisme” –en minúscules– com a terme genèric i “Expressionisme” –en majúscules– per al moviment alemany.[1]
Amb els seus colors violents, la seva temàtica de soledat i de misèria, l'expressionisme va reflectir l'amargor que va envair els cercles artístics i intel·lectuals de la societat alemanya prebèl·lica i d'entreguerres, amargor que provocà un desig vehement de canviar la vida, de cercar noves dimensions a la imaginació, de renovar els llenguatges artístics. Defensava la llibertat individual, la primacia de l'expressió subjectiva, l'irracionalisme, l'apassionament i la temàtica prohibida –allò morbós, demoníac, sexual, fantàstic i pervertit–. Intentà reflectir una visió subjectiva, una deformació emocional de la realitat, a través del caràcter expressiu dels mitjans plàstics, que cobraren una significació metafísica, obrint els sentits al món interior. Genuïna expressió de l'ànima alemanya, el seu caràcter existencialista, el seu anhel metafísic, la visió tràgica de l'ésser humà al món li van fer reflex d'aquesta concepció existencial tan nòrdica, tan alliberada al món de l'esperit, a la preocupació per la vida i la mort. Fidel reflex de les circumstàncies històriques en que es va desenvolupar, l'expressionisme revelà l'indret pessimista de la vida, l'angoixa existencial de l'individu, que a la societat moderna, industrialitzada, es veu alienat, aïllat. Així, mitjançant la distorsió de la realitat pretenien impactar a l'espectador, arribar al seu costat més emotiu.
