En realitat no es que dir de la pintura. Només se m'acut posar la definició d'expressionisme que apareix a la Viquipèdia, ja que és el meu estil.
L'expressionisme va ser un moviment cultural sorgit a Alemanya a principis de segle XX, que va tenir plasmació en un gran nombre de camps: arts plàstiques, literatura, música, cinema, teatre, dansa, fotografia, etc. La seva primera manifestació fou en el terreny de la pintura, coincidint en el temps amb l'aparició de l'fauvisme francès, fet que va convertir a tots dos moviments artístics en els primers exponents de les anomenades "avantguardes històriques". Més que un estil amb característiques pròpies comunes fou un moviment heterogeni, una actitud i una forma d'entendre l'art que va aglutinar a diversos artistes de tendències molt diverses i diferent formació i nivell intel·lectual. Sorgit com a reacció a l'impressionisme, enfront de l'naturalisme i el caràcter positivista d'aquest moviment de finals de segle XIX els expressionistes defensaven un art més personal i intuïtiu, on predominés la visió interior de l'artista -la "expressió" - enfront de la plasmació de la realitat -la "impressió" -.
L'expressionisme sol ser entès com la deformació de la realitat per a expressar de forma més subjectiva la natura i l'ésser humà, donant primacia a l'expressió dels sentiments més que a la descripció objectiva de la realitat. Entès d'aquesta manera, l'expressionisme és extrapolable a qualsevol època i espai geogràfic. Així, sovint s'ha qualificat d'expressionista l'obra de diversos autors com Matthias Grünewald, Pieter Brueghel el Vell, El Greco o Francisco de Goya. Alguns historiadors, per distingir, escriuen "expressionisme" -en minúscules- com a terme genèric i "Expressionisme" -en majúscules- per al moviment alemany. [1]
Amb els seus colors violents i la seva temàtica de soledat i de misèria, l'expressionisme va reflectir l'amargor que va envair els cercles artístics i intel·lectuals de l'Alemanya prebèl·lica, així com de la Primera Guerra Mundial (1914-1918) i de el període d'entreguerres (1918 -1939). Aquesta amargor va provocar un desig vehement de canviar la vida, de buscar noves dimensions a la imaginació i de renovar els llenguatges artístics. L'expressionisme defensava la llibertat individual, la primacia de l'expressió subjectiva, l'irracionalisme, l'apassionament i els temes prohibits -el morbós, demoníac, sexual, fantàstic o pervertido-. Va intentar reflectir una visió subjectiva, una deformació emocional de la realitat, a través del caràcter expressiu dels mitjans plàstics, que van cobrar una significació metafísica, obrint els sentits a el món interior. Entès com una genuïna expressió de l'ànima alemanya, el seu caràcter existencialista, el seu anhel metafísic i la visió tràgica de l'ésser humà en el món li van fer reflex d'una concepció existencial alliberada a el món de l'esperit ia la preocupació per la vida i la mort, concepció que se sol qualificar de "nòrdica" per associar-se a l'temperament que tòpicament s'identifica amb l'estereotip dels països de nord d'Europa. Fidel reflex de les circumstàncies històriques en què es va desenvolupar, l'expressionisme va revelar el costat pessimista de la vida, l'angoixa existencial de l'individu, que en la societat moderna, industrialitzada, es veu alienat, aïllat. Així, mitjançant la distorsió de la realitat pretenien impactar a l'espectador, arribar al seu costat més emotiu i interior.
L'expressionisme no va ser un moviment homogeni, sinó de gran diversitat estilística: hi ha un expressionisme modernista (Munch), fauvista (Rouault), cubista i futurista (Die Brücke), surrealista (Klee), abstracte (Kandinski), etc. Encara que el seu major centre de difusió es va donar a Alemanya, també es percep en altres artistes europeus (Modigliani, Chagall, Soutine, Permeke) i americans (Orozco, Rivera, Siqueiros, Portinari). A Alemanya es va organitzar principalment al voltant de dos grups: Die Brücke (fundat el 1905), i Der Blaue Reiter (fundat el 1911), encara que va haver alguns artistes no adscrits a cap grup. Després de la Primera Guerra Mundial va aparèixer l'anomenada Nova Objectivitat, que si bé va sorgir com a rebuig a l'individualisme expressionista defensant un caràcter més social de l'art, la seva distorsió formal i el seu colorit intens els fan hereus directes de la primera generació expressionista.